Disseny i emoció: sembla que les dues paraules siguin incompatibles, que no puguin anar de la mà.
Em paso els dies buscant, rebutjant i de vegades acceptant objectes per vendre a la nostra botiga. Ho faig des de fa quaranta o cinquanta anys i algunes vegades ha sigut molt gratificant, però també puc afegir que cada dia, ho és menys. Giovanni Cutolo, al seu llibre Lujo y diseño, explicava que la diferència entre un comerciant i un mercader consistia en el fet que el plaer més gran del primer era a l'hora de vendre, mentre que el mercader gaudia més al moment de la compra. Jo també vull emocionar-me quan compro alguna cosa.
Crec que abans de començar qualsevol procés creatiu, ja sigui d'arquitectura, de disseny, etcètera, seria molt desitjable sintetitzar en un paràgraf el que s'ha decidit fer i el perquè...I tornar-ho a llegir repetidament. Els japonesos abusen de la paraula "concepte", és cert, però potser l'absència de concepte podria estar relacionada amb la falta d'emoció.
Entre els arquitectes, recordo Elías Torres i Lluís Clotet. He vist aquests dibuixets inicials a tinta o llapis, que en el fons no són altra cosa que el "paràgraf", el "concepte" a partir del qual estirem el fil, i que van rellegint. D'altra banda, sempre apareix algun boig, algú que tira per terra totes aquestes teories; que, dotat d'un talent estrany, "entra a sac", com si entre el seu cervell i la seva mà no existís cap retard, i que no passa per aquella zona en la qual les persones normals analitzem, dubtem, acceptem i decidim.
Potser són les noves tecnologies del dibuix, que ens han fet perdre l'emoció. Ja gairebé ningú no sap dibuixar a mà alçada un croquis o un especejament per a un operari. L'AutoCad és meravellós i, al mateix temps, és una eina letal.
O potser ens hem perdut per culpa dels materials. Constantment surten al mercat fustes, paviments, panells, ferramentes i acabats que ens fascinen, i hem optat per aplicar-los d'una manera cada vegada més subtil, cada vegada més afinada, n'hi ha que dirien més minimalistes. Les portes ja no ensenyen que tenen frontisses per tancar-se, i els calaixos tampoc no semblen necessitar tiradors per obrir-se. Seguim encastant petits ulls de bou als sostres per il·luminar, sense ànima, els espais que després entregarem als nostres clients; fins i tot els ulls de bou s'han acabat reduint a ullets de xai. Normalment, al final i col·loquem algun moble de dissenyador famós per demostrar que tenim bon gust. Ens hem convertit en "professionals de l'entrega perfecta", un terme que pot resultar estrany als neòfits, però que els professionals entenen de sobres.
El problema amb certes idees és que estem tots convençuts que les complim. Cada dissenyador, cada arquitecte, cada grafista, quan llegeixi aquestes línies pensarà: "Això no va per mi".
Cada vegada m'estic més fart del cuiner que va passar pel Bulli i ha acabat simplement dibuixant filets en un plat quadrat, fart de l'arquitecte que va treballar amb en Miralles o del grafista que va estar a l'Estudio Mariscal i que, per aquesta única raó, es pensen que deformant una mica l'edifici - o la tipografia - ens emocionaran tant com els seus mestres. Doncs no...
Por
Fernando Amat (presindente de
VINÇON)Catalogo MARISCAL EN LA PEDRERA.
